Els Goigs

Goigs segle XVI dedicats
a la Verge del Miracle
(AHAT) 
Els goigs són una composició poètica cantada de caire popular, habitualment en llaor de la Mare de Déu o d'un sant. Els goigs més antics de la ciutat es conserven a l'Arxiu Històric Arxidiocesà i són dedicats a la Mare de Déu del Miracle de Tarragona, datats a les primeries del segle XVI. La Mare de Déu del Miracle es venerava al temple trinitari situat a l'amfiteatre romà, lloc on també es venerava la Mare de Déu de la Soledat a partir de l'any 1558.

L'any 1982, en commemoració del 25è aniversari de la Processó de la Soledat del Dissabte Sant instaurada l'any 1957, la Congregació de Senyores de la Santíssima Verge de la Soledat conjuntament amb els Gogistes Tarragonins van editar els primers Goigs dedicats a la Mare de Déu de la Soledat. Aquell Dissabte Sant la coral Nova Unió va cantar per primer cop els goigs en el transcurs de la Processó; aquests goigs també han estat interpretats entre d'altres per la Coral del Serrallo i la Coral Augusta, que han acompanyat en anys successius la Processó de la Soledat.
Aquests goigs van ser reeditats l'any 2005 pels Gogistes Tarragonins i l'Agrupació d'Associacions de Setmana Santa en una carpeta de 20 goigs dedicats als passos que assisteixen a la Processó del Sant Enterrament.

La lletra dels goigs a la Mare de Déu de la Soledat va anar a càrrec del poeta i gogista Mn. Joan Roig i Montserrat, i la partitura musical va ser composada per Mn. Joan Grifoll i Guasch.




GOIGS EN LLOANÇA DE LA MARE DE DÉU DE LA SOLEDAT  

VENERADA A L'ESGLÉSIA DE NATZARET DE TARRAGONA 



Edició 1982
Mare nostra, flor de vida,
vulnerada en dur combat:
Endolciu-nos la ferida
de la nostra soledat.

Tantes flors com té la prada,
sols violes hi han florit.
Hort tancat de l'Estimada
quins lilàs t'obren la nit!
Com més fosca, més ardida
sorgirà ta llibertat...

Dreceroles del Calvari,
com trigueu d'arribar al cim!
Cor de Mare, blanc sudari,
mai tindreu pes tan sublim!
Cos somort, dona afligida,
callantívol comiat...

Tenebrari de mil braços 
sempre encès devora el Fill,
heu seguit tots els seus passos
en la joia i el perill.
Dolorosa, defallida,
no us moureu del seu costat...

Han rodat la immensa llosa,
vel de fe, que us mantindrà.
La complanta de l'Esposa
no l'ha escrita mai de cap mà;
Edició 2005
és el vostre amor sens mida 
i el reviure esperançat...

Tres jornades, quina espera!
tres abismes, un desert...
Més l'amor té una fal·lera:
reviurà aquell cos inert.
I albireu la gran florida
d'un nou viure ja encetat...

Tots els arbres de l'obaga 
ploren llàgrimes d'encens.
En el cor de cada plaga
s'hi congria un foc intens, 
i a la vostra galta humida
s'hi beslluma tot l'esclat...

Per aquella amarga pena
Que trencà el vostre somrís;
pel malalt que ara us ofrena
present d'or d'un viure gris;
per la vida consumida
que us invoca d'amagat...

Tarragona primicera,
que us dreçava noble Seu,
us honora i us venera
vora el Fill clavat en creu.
Mare nostra dolorida,
Llantió de la Ciutat...

Si la pena us ha ennoblida,
doneu esma al cor cansat:
Endolciu-nos la ferida
de la nostra Soledat.