Per Jordi Bertran
La Congregació de La Sang de Tarragona ens va convidar a moderar una taula rodona sobre la tradició o el canvi en les confraries de la Setmana Santa, celebrada el passat divendres 18 de novembre. Els ponents, que aconseguiren captar l’atenció de l’església de Natzaret que s’omplí per a l’ocasió, foren Pasqual Porcar, històric associat de la Reial Germandat de Jesús de Natzarè, congregant de la Sang, membre de la "Tertúlia Confrare de Tarragona" i autor de diferents articles sobre la Setmana Santa tarragonina; Enric Pujol, periodista que ha realitzat el Pregó de la nostra Setmana Santa, ha oficiat de presentador de deu opuscles de confraries, del de l’Agrupació d’Associacions en dues ocasions, i en dues edicions de les Visions de la Setmana Santa; Sergi Martínez, graduat en arts aplicades i oficis artístics, soci del gremi de Pagesos, dissenyador dels calenobres del pas actual de Nostre Pare Jesús de la Passió i excel·lent coneixedor d’aquestes celebracions arreu de l’Estat espanyol, amb especial incidència en la d’Andalusia; i Aina Mallol, de nissaga serrallenca, armat del Gremi de Marejants de la nostra ciutat i practicant de diferents manifestacions de la nostra cultura popular i tradicional, entre elles els castells on ha portat els Xicots de Vilafranca a ser entre les deu millors colles.
 |
| De dreta a esquerra: Pascual Porcar, Enric Pujol, Jordi Bertran, Aina Mallol i Sergi Martínez. Foto: DP. Arxiu La Sang |
El debat començà amb l’anàlisi sobre si les confraries funcionen com entitats religioses. Pasqual Porcar explicà les dificultats perquè això sigui possible en un context que va qualificar de “100% laic” i en el qual “és difícil ser creient”. Posà de manifest la raresa del fet que a Tarragona les imatges de la Setmana Santa fins fa poc hagin estat allunyades dels temples, excepte a La Sang i als Pagesos, però habitualment tancats. La situació només s’ha resolt parcialment en temps recents amb l’obertura setmanal que la Sang fa de la seva església cada divendres i dissabte, i amb l’exposició de bona part dels passos a Sant Agustí. En aquest segon cas el ponent demanà “una espenta perquè no només sigui un magatzem”.
Sergi Martínez secundà els arguments de Porcar i conclogué que “a Tarragona l’activitat de les confraries està limitada al temps de Quaresma i de Setmana Santa”. Aina Mallol recordà la seva àvia Maleneta per reivindicar la transmissió familiar en la pertinença a les confraries amb els seus valors. “La confraria es fa de persones diverses, i no tots necessàriament han de ser creients”, opinà.
Sergi Martínez secundà els arguments de Porcar i conclogué que “a Tarragona l’activitat de les confraries està limitada al temps de Quaresma i de Setmana Santa”. Aina Mallol recordà la seva àvia Maleneta per reivindicar la transmissió familiar en la pertinença a les confraries amb els seus valors. “La confraria es fa de persones diverses, i no tots necessàriament han de ser creients”, opinà.
 |
| Foto: DP. Arxiu La Sang |
Enric Pujol exemplificà en aquesta taula rodona celebrada al novembre l’excepció en la vida confrare tarragonina, no hàbil més enllà de la Setmana Santa. També considerà que si ha de servir com eina d’integració de persones no totes practicants i de vegades procedents d’altres cultures, les confraries no poden funcionar només com associacions religioses. De fet, considerà que “no hem d’apenedir-nos que actuïn com entitats cíviques amb un vessant folklòric, no entès amb sentit pejoratiu”.
Religió o cultura
El segon bloc del debat s’endinsà precisament en analitzar si la processó del Sant Enterrament es viu actualment per part dels participants com una experiència religiosa, o per contra folklòrica o cultural. Pasqual Porcar féu èmfasi que “la processó respon a la religiositat popular o tradició, com la resta de festes que tenen aquest rerafons cristià” i que “ens enganyaríem si penséssim que té un estricte sentit religiós”. El ponent posà exemples de participants que desconeixien la significació del misteri que acompanyen, especialment entre els joves i els nens, fet que, segons el seu parer, es podria pal·liar amb díptics informatius.
Sergi Martínez exposà el cas andalús en en el sentit que allí s’ha hagut de frenar la voluntat continua de les confraries de realitzar sortides extraordinàries als carrers fora de la Setmana Santa, que seria el context religiós estricte. Però alhora detallà el cas recent de l’èxit multitudinari de la sortida de “El Gran Poder” a Sevilla que, en realitzar-se amb llum diürna a diferència de cada “Madrugá” quan ho fa de nit, generà una expectació enorme.
 |
| Foto: DP. Arxiu La Sang |
Aina Mallol recordà les seves primeres passes a la processó amb el ciri als cinc anys, després amb l’atxa, i el descobriment i l’admiració que sentia pels armats als dotze o tretze. “El primer any que em vaig estrenar com armat percebia comentaris de sorpresa de l’estil de «mira una xica» i altres dolents que creien que ella no respectava les essències de la celebració. Jo els hauria dit que miressin la meva àvia emocionada”. Mallol sostingué amb fermesa que les tradicions són allò que els avis i els pares ens han explicat. Finalment, remarcà que “en el silenci absolut d’un armat durant tres hores, es pensa i reflexiona molt, actituds que són en l’ADN de la Setmana Santa”.
Enric Pujol vinculà la pregunta a la seva experiència com a radiofonista retransmetent el Sant Enterrament. “Televisàvem amb la paraula per fer arribar allò que ja sabíem quin final tindria, per apropar-ho als malalts, a la gent gran i a la que no podia assistir”. Desvetllà que alguns oients li criticaven que no s’emocionava, fet que ell mateix atribueix a un caràcter poc devot. Pujol acabà aquest torn reivindicant canvis en la celebració i exemplificant-los en la incorporació de la dona que, arribada la democràcia, proposà La Sang a l’arquebisbe Josep Pont i Gol, després que des de finals dels anys 60 la minva de participants fos constant. La iniciativa liderada per Lluís Mezquida “Petrófilo” aconseguí triplicar les files. “Aquell moment ens ha de fer veure que la baixada d’expectació i participació que observo els darrers anys s’ha de combatre amb noves vitamines que frenin aquesta erosió”, conclogué.
 |
| Foto: DP. Arxiu La Sang |
El tercer bloc del debat s’endinsà en descobrir si hi ha diferents maneres de viure els altres actes de la Setmana Santa, com els actes litúrgics, els via crucis, les processons diàries o la recollida dels passos. Pasqual Porcar situà en la litúrgia i en els via crucis “els participants per sentiment i no per lluïment”. Féu un detallat repàs dia per dia, que empalmà amb el de les processons. Vinculà els altibaixos en la del Serrallo als partits de futbol més o menys interessants; parlà d’incògnita en la consolidació de la recentment estrenada del “Buen Amor”; expressà preocupació per la falta de participació dels mateixos germans Natzarens en la del Dimarts Sant; i definí la del Dimecres com “un tràiler exitós del Sant Enterrament”. Per a Porcar, la recollida dels misteris s’ha menjat la processó del Divendres, tot fent una metàfora entre un aperitiu massa abundant i el dinar posterior.
Sergi Martínez conclogué que “Tarragona no dóna per tant”. El ponent revisqué la processó del Sant Enterrament de la seva infantesa, fa uns quaranta anys, en el sentit que “aleshores l’expectació era màxima perquè els misteris feia un any que no els veies als carrers”. Martínez reivindicà no obsessionar-se amb xifres i números, i definí la nostra Setmana Santa com “humil, històrica i amb trets diferencials a preservar”.
 |
| Foto: DP. Arxiu La Sang |
Aina Mallol posà damunt la taula la idea que la processó es fa també per ser observada. Considerà que si l’esmendada dels misteris o la recollida generen més expectació que la pròpia processó, “segur que hi hem de donar dos tombs sense que els canvis impliquin perdre la tradició”. Mallol apostà per inspirar-se en els bons i agafar-ne allò que pot fer més atractiva la nostra Setmana Santa. Finalment, Enric Pujol s’adherí a aquesta opinió especialment per conservar una estètica de processó i per racionalitzar els horaris.
Normes estrictes o laxes
El quart i darrer bloc del debat abordà si cada ponent ha pogut viure la Setmana Santa tarragonina des d'una experiència personal o necessàriament s'ha hagut d'adaptar a la "norma" de la seva confraria. Porcar fou clar en contrastar la flexibilitat normativa de les confraries locals respecte a d’altres llocs, i suggerí nous actes com la imposició de medalles als nous confrares com eines per generar més interès.
Martínez recordà que Tarragona ha estat pionera en obertures com la de l’entrada de les dones, fet que en Setmana Santes del nivell de la de Sevilla no s’ha completat al 100% fins fa pocs anys. Pujol clogué la taula demanant més vida social i cultural a les confraries al llarg de l’any.
Finalment, s’obrí el torn de paraules del públic en què també participaren confrares de Reus. Idees com l’èmfasi de difusió entre les escoles, el desconeixement del lèxic i sentit confrare entre els més petits, l’excés de timbals, els pilars de la tradició, dels valors religiosos i de la història, la manca de participació més activa en la franja de 15 a 30 anys, el paper de la família, la important davallada de públic en la processó, la necessitat de menys pompa i de més cucurulles, o la renovació a les juntes, foren alguns dels aspectes introduïts en un torn molt participat que tingué una durada de 35 minuts addicionals als 50 usats pels ponents.
Una bona iniciativa de les congregacions de La Sang i de la Soledat que va posar de manifest que, també al novembre, hi ha esperit confrare.
